Trobo molt interessant retratar persones i animals. Prefereixo els retrat casual, inadvertit, quan el subjecte no se n’adona de que està enfocat per una càmera i l’objectiu l’atrapa per sorpresa. Hi ha un punt addictiu en capturar l’essència del subjecte i aquella frescor del moment, només possible d’aconseguir quan improvisem i deixem que tot flueixi de forma natural.

Cada cop m’atrau més la fotografia de retrat. Segurament, on he gaudit més realitzant fotografies de persones ha estat a Tailàndia. La seva gent és oberta i riallera. Quan els demanes si els pots fer una foto, acostumen a accedir-hi amb naturalitat i un somriure. És molt fàcil establir un moment de connexió amb aquella persona i compartir un moment divertit.

M’encanta visitar els mercats de qualsevol racó del món i, de nou, Tailàndia guanya punts essent un dels països on hi he trobat els més interessants. Hi ha molta vida i color als mercats tailandesos. S’hi respira cert positivisme i alegria. M’encanta. A Chiang Mai, ciutat del nord de Tailàndia, s’hi troben infinitat de mercats. Al centre de la ciutat, durant el cap de setmana, hi tenim l’oportunitat de viure un verdader espectacle on l’art, els souvenirs i el menjar local en son els principals subjectes. Rius de gent transcorren entre carrerons flanquejats per petites tendes on s’hi barregen olors, gustos, colors i idiomes, en la ciutat del país més concorreguda pels turistes, després de Bangkok.

Si Tailàndia ha estat, fins ara, el país on m’ho he passat més bé fotografiant desconeguts, el Kirguizistan ha suposat un repte, no absent de dificultat, en aquesta qüestió. 

Per què em resulta tant difícil fotografiar persones al Kirguizistan?

Només treure la càmera de la bossa percebo com atrau les mirades de la gent. Són mirades serioses, i ara, mesos després d’haver aterrat a Bishkek, capital del país, recordo que els primers dies em trobava com si portés una pistola a la mà. Després de les meves primeres temptatives i d’un seguit de negatives, no gosava tornar a demanar a ningú per fotografiar-lo.

Kirguistán es un dels països que formaven part de l'antiga URSS, una època en la que qualsevol podia ser sospitós d'espionatge. Suposo que la prudència i la por segueixen, en certa manera, presents en la societat kirguisa. Encara, avui, un tipus amb una càmera fent fotos pel carrer suscita suspicàcies.

Trobo que a les ciutats com Bishkek, la gent és més reticent a que un desconegut els fotografiï. En canvi, a les poblacions rurals la gent sembla més participativa i, fins i tot, el agrada posar seguint algunes indicacions del fotògraf.

Aquesta reticència, probablement,  també ve donada per l’augment de l’ús de telèfons mòbils amb càmera i la facilitat de publicar imatges a les xarxes socials, que és pràcticament immediata. La gent desconfia de l’ús que se’n pugui fer d’una imatge on hi aparegui la seva cara.

Tamany de la càmera

Una càmera de proporcions contingudes ajuda a que la persona a fotografiar no es trobi tan intimidada com amb una càmera de dimensions grans y d’aspecte, diguem-ne, més professional. La meva Olympus OM-D E-M5 Mark III amb el M.Zuiko 17mm f1.8 és una combinació amb la que em trobo còmode, pràcticament, en qualsevol situació. La pantalla articulada em permet no tenir que utilitzar el visor i ser més discret quan vull fotografiar escenes on hi ha gent. Un altre avantatge d’aquest tipus de pantalla és la facilitat d'enquadrar des de diferents angles i aconseguir, així, un punt de vista diferent.